Puesto que las construcciones de piedra seca forman parte de nuestro paisaje rural, no es extraño que encontremos descripciones de las mismas en numerosas obras literarias enmarcadas en el mencionado entorno, así como en aquellas que protagoniza. Numerosas novelas describen el paisaje relacionado con esta arquitectura, y a esta misma, con el fin de crear el espacio donde se desarrollará la acción. Inclusive algunos poetas, como Pablo Neruda, han cantado su belleza o las han descrito en sus versos.
Ejemplo de los numerosos literatos que han escrito sobre la piedra en seco son Johann Wolfang Goethe en Prometeo; Leonida de Taranto, en Pace al cuore; Charles Didier, en La Pouille; etc.

Com el marger, que sospesa la pedra,
gira el revers i l'encaixa de caires
escantonats, amb els rebles precisos,
i en sec, a plom, la col·loca en el marge,
tu amb el fang, que tanques en un signe
allò que fou, gravat en terra cuita,
ben resseguit de colors i matisos
amb uns pigments que encabeixen la xifra
i amb el vernís protector del misteri.
Un vol d'instint condueix a l'indici
d'allò que fou i no és sinó rastre
de moviment, de les aigües perdudes
que coneixem al mur que s'escrostona,
en el llit sec del torrent, a la riba.
Ho resseguim en el plec de l'arruga,
pel retrocés constant en la ressaca,
a l'alta mar, en l'estela d'escuma,
als reguerots que han trencat les parades,
en una carn que una altra carn enyora,
al gest cansat, abans àgil i lliure,
ple del regust salat de quan nedava
sense temor. I fou com un peix. Queda
l'espurneig viu d'un argent a la sorra.

D'aigües perdudes, de Magí Sunyer

Basta t'accolga
Un'umile capanna, che un focherello
Scaldi; dove tu del rustico pane
Goda, che la tua mano ha impastato
Nel cavo d'una pietra.
La nepitella odorosa e il timo e solo un po'di sale,
In dolce vivanda mutino il tuo pare.

Pace al cuore, de Leonida de Taranto.