L'antropologia social i cultural és una ciència que té com a finalitat l'estudi de les diverses societats i cultures de tot el món. Temps enrera, l'interès prioritari d'aquests investigadors era tot allò que feia referència al primitiu. Posteriorment, però, el seu objecte s'ha fet extensiu a la resta de civilitzacions, fins i tot a les pròpies. En aquest sentit, inicialment es van sentir atrets pel món rural de les societats occidentals, ja que hi pervivien els aspectes més arcaics de cada cultura. Més tard, els seus treballs s'han interessat per tots els vessants que conformen cadascun dels pobles, fins i tot els més moderns i evolucionats.

Com a conseqüència de la esmentada curiositat pel món rural, van aparèixer un seguit de treballs sobre les relacions dels homes amb el medi, i entre si, que implicaven, lògicament, una mirada cap a la pedra en sec, atesa la seva importància en la vida cultural i material de l'home rural europeu i mediterrani. Inicialment sorgiren a països amb una marcada tendència regionalista, com poden ser Espanya o Itàlia.

El que observa un antropòleg d'aquesta arquitectura no és tant la obra en si, com els seus orígens ancestrals, el significat dins la societat, els responsables de la construcció i el paper d'aquests dins el conjunt, etc. Etnòlegs com Georg Steiz - amb els seus treballs sobre la Puglia italiana -, l'antropòleg Giustiniano Nicolucci i els seus treballs sobre el sud d'Itàlia, ambdós de finals del s. XIX, o l'etnòleg Julio Caro Baroja a Espanya s'han interessat per aquests aspectes relacionats amb la societat i l'arquitectura tradicional.

No podem oblidar, però, la tasca elaborada pels estudiosos de la geografia humana i regional, com Cosimo Bertacchi a Itàlia (finals s. XIX - inicis s. XX), que coincideixen en nombrosos punts amb l'objecte d'estudi d'antropòlegs i etnòlegs.

En definitiva, la pedra seca no només te una finalitat funcional al camp, sinó que suposa, tanmateix, una valuosa font d'informació sobre la nostra societat i els nostres orígens.