Les construccions de pedra en sec son principalment destinades a infrastructures del món agrari, tot i que en alguns àmbits son emprades amb d'altres finalitats. Cal recordar que aquesta arquitectura es caracteritza per no haver estat elaborada amb cap tipus de morter que lligui les pedres entre si, i és per això que resulta idònia als llocs on l'aigua és un bé escàs, ja que no cal emprar-ne gens a la construcció.Els països mediterranis no són sobrers en recursos hidràulics, però hi ha un hàbitat on l'aigua és gairebé una benedicció: el desert. No és estrany que trobem força construccions d'aquesta mena a tot el Sàhara, destinades a tota mena d'usos, no exclusivament agrícoles. Alguns exemples força reeixits els trobem al Magrib, àmbit geogràfic que comprèn l'occident de l'Àfrica, de la costa fins al Riu Senegal.

En ocasions s'empra com a símbol de Mauritània el minaret de la mesquita de Chinguetti -popularment considerada la setena ciutat santa de l'islam -, obra de gran bellesa atribuïda al s. XVI i que ha estat íntegrament elaborada en pedra en sec. Per la seva solidesa, s'ha conservat al llarg dels segles fins als nostres dies sense gaire manteniment, fet poc habitual a l'arquitectura del desert. La resta de la ciutat, important enclau de la ruta caravanera occidental d'ençà del s. XV és feta de pedra, en ocasions lligada amb fang, però emprant la tècnica de la pedra en sec per a l'encaix de les peces.

Un altre exemple d'arquitectura de pedra el tenim en l'oasi de Smara, el primer intent de sedentarització del Sahara Occidental, realitzat pel seij -o cap de confraria religiosa- Ma el Ainin a finals del s XIX. Es tracta d'una construcció que feta emprant la tècnica de la pedra seca, amb l'excepció que uneix la pedra amb fang. Aquest centre religiós i caravaner es convertí en el cor de la resistència a la colonització francesa a inicis del s. XX. És format per una mesquita, un cenobi i diverses construccions auxiliars.

Un altre exemple saharià el tenim a la tomba de Sidi Ahmed Erguibi, sant fundador de la qabila o tribu més destacada del Sahara Occidental, els Ergueibat. Aquest centre, un dels punts més sagrats per als habitants del Sahel, és constituït per un quadrilàter elaborat amb murs de pedra en sec que conté les tombes del sant fundador i d'alguns membres eminents de la qabila.

Una mica més al Nord, a la zona de l'Anti-Atlas marroquí, l'arquitectura típica de la zona és elaborada emprant aquesta tècnica. Ho veiem amb l'excepció que uneix la pedra amb fang a les cases, mesquites o fortificacions.