Atès que les construccions de pedra seca formen part del nostre paisatge rural, no és estrany que trobem descripcions d'aquestes a tot un seguit d'obres literàries emmarcades en aquest entorn, així com en aquelles de les quals n'és protagonista. Nombroses novel·les descriuen el paisatge lligat a aquesta arquitectura, i aquesta mateixa, per tal de crear l'espai on es desenvoluparà l'acció. Fins i tot alguns poetes, com Pablo Neruda, han cantat la seva bellesa o les han descrit als seus versos.
Exemple dels nombrosos literats que han escrit quelcom sobre la pedra en sec son Johann Wolfang Goethe a Prometeo; Leonida de Taranto, a Pace al cuore; Charles Didier, a La Pouille; etc.

Com el marger, que sospesa la pedra,
gira el revers i l'encaixa de caires
escantonats, amb els rebles precisos,
i en sec, a plom, la col·loca en el marge,
tu amb el fang, que tanques en un signe
allò que fou, gravat en terra cuita,
ben resseguit de colors i matisos
amb uns pigments que encabeixen la xifra
i amb el vernís protector del misteri.
Un vol d'instint condueix a l'indici
d'allò que fou i no és sinó rastre
de moviment, de les aigües perdudes
que coneixem al mur que s'escrostona,
en el llit sec del torrent, a la riba.
Ho resseguim en el plec de l'arruga,
pel retrocés constant en la ressaca,
a l'alta mar, en l'estela d'escuma,
als reguerots que han trencat les parades,
en una carn que una altra carn enyora,
al gest cansat, abans àgil i lliure,
ple del regust salat de quan nedava
sense temor. I fou com un peix. Queda
l'espurneig viu d'un argent a la sorra.

D'aigües perdudes, de Magí Sunyer

Basta t'accolga
Un'umile capanna, che un focherello
Scaldi; dove tu del rustico pane
Goda, che la tua mano ha impastato
Nel cavo d'una pietra.
La nepitella odorosa e il timo e solo un po'di sale,
In dolce vivanda mutino il tuo pare.

Pace al cuore, de Leonida de Taranto.