Un dels aspectes que ha interessat a l'antropologia, la sociologia i la etnografia, pel que fa a la Península Ibèrica, ha estat la complexitat de les societats rurals que la composen. L'interès per l'arquitectura popular a Espanya originà nombroses investigacions, centrades inicialment en la masia catalana, les construccions del País Basc o els habitatges tradicionals gallecs. Fou justament a Galícia on sorgí una escola etnogràfica força reeixida a la primera meitat del s. XX. Ja als anys vint es publicava una revista anomenada Arquitectura on és possible trobar treballs amb aquest objecte d'estudi.

Un dels exemples d'aquestes investigacions més destacats a Espanya son aquells realitzats per Julio Caro Baroja, etnòleg, sociòleg i historiador de gran rellevància, al llarg del s. XX.

Entre les nombroses publicacions que elaborà, destaca la obra intitulada Los pueblos de España, que estudia amb profunditat les diversitats dels pobles peninsulars i ens mostra les expressions visibles d'aquests, com el folklore, estructura familiar, costums, art, vestits, etc. L'arquitectura rural de pedra en sec i el seu significat i vinculació amb cadascun dels esmentats grups no podia deixar d'estar present en un estudi d'aquesta mena.

A Arquitectura popular en España elaborà un estudi sobre el paisatge com a concepte, gènere pictòric i font de coneixement de les construccions populars, i ens mostrà un cop més la seva gran afecció per aquest tema.